El conflicte
Colonització espanyola del Sàhara Occidental (1884-1975)
La presència colonial espanyola al Sàhara Occidental es remunta al 4 de novembre de 1884, quan es va hissar per primera vegada la bandera espanyola al territori. Poc després, el Reial decret de 26 de desembre de 1884 va formalitzar l’inici de la colonització espanyola.
Després de la independència del Marroc respecte de França, l’any 1956, el Marroc va començar a reivindicar diversos territoris sota la doctrina del “Gran Marroc”, entre els quals es trobava el Sàhara Occidental. El 1957, l’Exèrcit d’Alliberament Marroquí, amb el suport de la monarquia marroquina, va iniciar accions militars al Sàhara Occidental i a Mauritània. L’any 1958, el Marroc va presentar per primera vegada davant les Nacions Unides la seva reclamació sobre el territori.
Mapa del món del Sàhara Occidental · Font: vecteezy.com
Mapa del “Gran Marroc” · Font: Autoria desconeguda.
Aquell mateix any, mitjançant el Reial decret de 14 de gener de 1958, Espanya va convertir el Sàhara Occidental en la seva 53a província. Amb aquesta decisió, el règim franquista pretenia evitar que el territori fos considerat una colònia pendent de descolonització, en el marc dels processos impulsats per les Nacions Unides. El 14 de desembre de 1960, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la resolució 1514, coneguda com la “Declaració sobre la concessió de la independència als països i pobles colonials”. Aquesta resolució reconeix el dret dels pobles colonials a l’autodeterminació i estableix l’obligació de posar fi al colonialisme. Malgrat això, el procés de descolonització del Sàhara Occidental mai no es va completar i, encara avui dia, continua figurant a la llista de territoris no autònoms de les Nacions Unides.
En aquest context va néixer, el 10 de maig de 1973, el Front Popular per a l’Alliberament de Saguia el-Hamra i Río de Oro, conegut com a Front Polisario, un moviment d’alliberament nacional amb l’objectiu de posar fi a la dominació colonial i aconseguir la independència del Sàhara Occidental. Des d’aleshores, el Front Polisario és reconegut com el representant legítim del poble sahrauí.
Mapa del repartiment del Sàhara Occidental entre el Marroc i Mauritània · Autor: Carlos Ruiz Miguel.
Mapa dels bombardejos marroquins contra civils sahrauís · Autor: Carlos Ruiz Miguel.
Mapa dels campaments de població refugiada sahrauí deTindouf (Algèria) · Autor: Carlos Ruiz Miguel.
Ocupació marroquina del Sàhara Occidental (1975-actualitat)
Prèviament a la retirada d’Espanya del territori del Sàhara Occidental, diverses instàncies internacionals havien reconegut el dret del poble sahrauí a l’autodeterminació. La resolució 3292 (1974) de l’Assemblea General de les Nacions Unides instava Espanya, com a potència administradora, a respectar aquest dret i va sol·licitar al Tribunal Internacional de Justícia de la Haia un dictamen sobre possibles vincles jurídics de sobirania entre el Sàhara Occidental i el Marroc i Mauritània.
El Tribunal, el 16 d’octubre de 1975, va concloure en la seva opinió consultiva que aquests vincles eren insuficients per establir sobirania i que no podien anul·lar el dret del poble sahrauí a l’autodeterminació. No obstant això, aquest fet no va impedir que el Marroc dugués a terme la Marxa Verda, el 6 de novembre de 1975, una invasió militar del Sàhara Occidental que la població sahrauí coneix com la Marxa Negra. Aquesta operació va marcar l’inici de l’ocupació marroquina del territori.
Pocs dies després, el 14 de novembre de 1975, en un context d’inestabilitat política interna a Espanya, amb el dictador Francisco Franco a punt de morir i el règim franquista en els seus últims moments, el govern espanyol va signar els Acords Tripartits de Madrid amb el Marroc i Mauritània. Mitjançant aquests acords, Espanya va cedir l’administració del Sàhara Occidental als dos països. Així, Espanya no va abandonar el territori seguint un procés de descolonització d’acord amb el dret internacional, sinó que el va transferir a tercers estats sense garantir el dret del poble sahrauí a l’autodeterminació.
A conseqüència de la invasió i l’ocupació del territori, es va produir un èxode massiu de la població sahrauí cap a la regió de Tindouf, al sud-oest d’Algèria. Durant la fugida, nombrosos civils van ser objecte de bombardejos amb napalm i fòsfor blanc per part de l’exèrcit marroquí. Des d’aleshores, una part important de la població sahrauí viu en els campaments de població refugiada situats a Tindouf. Aquests campaments s’organitzen administrativament en sis wilayes (províncies): Al-Aaiun, Smara, Dajla, Auserd, Bojador i Rabuni. Segons dades oficials, actualment als campaments hi resideixen més de 170.000 persones.
L’ocupació del territori i el desplaçament forçat de la població sahrauí van situar el conflicte en l’agenda internacional. En aquest context, el Consell de Seguretat va adoptar les resolucions 377 (1975), 379 (1975) i 380 (1975), en les quals expressava la seva preocupació per l’evolució de la situació i instava les parts implicades a respectar el dret a l’autodeterminació del poble sahrauí. Tanmateix, aquestes resolucions no van impedir la consolidació de l’ocupació marroquina del territori.
Després de la retirada definitiva d’Espanya del Sàhara Occidental, el 27 de febrer de 1976 el Front Polisario va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), reconeguda actualment per més de cinquanta estats i membre fundador de la Unió Africana. Des de llavors, la RASD ha desenvolupat les seves institucions des dels campaments de població refugiada de Tindouf (Algèria).
La guerra entre el Front Polisario i les forces ocupants del Marroc i Mauritània va continuar durant els anys següents. L’any 1979, Mauritània va signar els Acords d’Alger amb el Front Polisario, mitjançant els quals renunciava a qualsevol reivindicació sobre el Sàhara Occidental i es retirava del territori. El Marroc va ocupar ràpidament les zones sota control de Mauritània, consolidant així la seva ocupació del Sàhara Occidental.
Durant la dècada de 1980, el Marroc va iniciar la construcció d’un extens mur militar de més de 2.700 kilòmetres que divideix el Sàhara Occidental entre els territoris ocupats sota control marroquí, aproximadament el 80% del territori, i els territoris alliberats controlats pel Front Polisario, aproximadament el 20% restant.
En aquest context, i amb l’objectiu de posar fi a un conflicte que ja feia més de quinze anys que durava, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar, el 29 d’abril de 1991, la resolució 690. Aquesta resolució establia la celebració d’un referèndum d’autodeterminació com a mecanisme per resoldre el conflicte del Sàhara Occidental. Per tal de fer possible aquest procés, es va crear la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO), encarregada de supervisar l’alto el foc entre el Front Polisario i el Marroc, que va entrar en vigor el setembre de 1991, i d’organitzar el referèndum, incloent-hi l’elaboració del cens electoral per determinar quines persones tenien dret a vot.
Mapa del mur de separació · Autor: Saleh Lehbib.
Mapa del desplegament de la MINURSO · Autor: Saleh Lehbib.
Tanmateix, malgrat els esforços, el referèndum d’autodeterminació mai no s’ha arribat a celebrar. La principal causa ha estat la manca d’acord entre les parts sobre la composició del cens electoral. D’una banda, el Front Polisario defensa que tenen dret a vot aquelles persones incloses en el cens espanyol de 1974 (l’últim cens colonial), les persones sahrauís dels campaments de població refugiada de Tindouf (Algèria) i la diàspora sahrauí que pugui demostrar vincles familiars amb el territori. D’altra banda, el Marroc defensa la inclusió de la població marroquina establerta al Sàhara Occidental després de 1975.
Aquesta situació va conduir a un progressiu estancament del procés de pau. Davant la negativa d’implementar el referèndum, el Marroc ha impulsat diverses propostes alternatives basades en l’autonomia del Sàhara Occidental sota sobirania marroquina, entre les quals destaca el Pla d’Autonomia presentat l’any 2007, que continua sent avui dia la proposta defensada per Rabat.
Després de gairebé tres dècades d’alto el foc, el conflicte va experimentar un nou punt d’inflexió el novembre de 2020, quan les forces marroquines van intervenir a la zona del Guerguerat, a la frontera entre el Sàhara Occidental i Mauritània, per desallotjar manifestants sahrauís que bloquejaven el pas fronterer. El Front Polisario va considerar aquesta actuació una vulneració dels acords de 1991 i va declarar acabat l’alto el foc, fet que va suposar la represa de les hostilitats.
Més recentment, el suport expressat pel govern espanyol, l’any 2022, al Pla d’Autonomia marroquí de 2007, així com l’adopció de la resolució 2797 (2025) del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, que el qualifica com la “solució més viable per al conflicte del Sàhara Occidental” per avançar cap a una solució definitiva, han estat interpretats pel Front Polisario i pel moviment de solidaritat amb el poble sahrauí com nous obstacles a l’exercici efectiu del dret d’autodeterminació.
Durant aquestes dècades, la població sahrauí ha mantingut la reivindicació no només del referèndum d’autodeterminació, sinó també la independència, alhora que ha denunciat les vulneracions de drets humans als territoris ocupats i la manca de progrés en la resolució del conflicte. Actualment, el poble sahrauí està dividit entre els territoris ocupats del Sàhara Occidental, els campaments de població refugiada de Tindouf (Algèria) i una extensa diàspora distribuïda per diversos països.
Mapa intern del Sàhara Occidental · Autor: Centro de Estudos do Sáhara Occidental, Universidade de Santiago de Compostela.
Espoli de recursos naturals
La qüestió dels recursos naturals ocupa un lloc central en el conflicte del Sàhara Occidental. L’explotació d’aquests recursos es remunta al període colonial espanyol. Des de finals del segle XIX, la presència espanyola al territori va estar estretament vinculada a interessos econòmics i estratègics. Aquest procés es va intensificar especialment a partir de la dècada de 1960, amb el descobriment i l’explotació dels jaciments de fosfats a Bucraa (a la província d’Al-Aaiun), considerats entre els més importants del món. L’Estat espanyol, mitjançant l’empresa pública Fosfatos de Bucraa S.A., va impulsar una explotació a gran escala destinada principalment a l’exportació, convertint els fosfats en un dels pilars de l’economia colonial.
A més dels fosfats, les aigües del Sàhara Occidental constitueixen una de les zones pesqueres més riques de l’Atlàntic. Durant el període colonial, Espanya també va desenvolupar activitats pesqueres a la zona, aprofitant aquests recursos per al mercat espanyol i europeu.
Després de l’ocupació marroquina iniciada el 1975, l’explotació dels recursos naturals del Sàhara Occidental va continuar sota el domini del Marroc. Actualment, els fosfats extrets de la mina de Bucraa continuen sent exportats als mercats internacionals, mentre que les aigües adjacents al territori són objecte d’una intensa activitat pesquera. Paral·lelament, el Marroc ha impulsat importants inversions en infraestructures energètiques, especialment en projectes d’energia eòlica i solar, que formen part de la seva estratègia de desenvolupament de les anomenades “províncies del sud”.
Mapa dels recursos marítims del Sàhara Occidental · Autor: Saleh Lehbib.
Aquesta qüestió ha tingut una especial rellevància en les relacions comercials entre la Unió Europea i el Marroc. L’any 2019 van entrar en vigor els acords comercials i pesquers entre ambdues parts que, de facto, incloïen productes agrícoles, pesquers i recursos procedents del Sàhara Occidental. El Front Polisario va impugnar aquests acords davant dels tribunals europeus argumentant que la Unió Europea havia tractat el Sàhara Occidental com si formés part del territori marroquí, sense comptar amb el consentiment del poble sahrauí.
En la sentència del 4 d’octubre de 2024, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va confirmar definitivament que el Sàhara Occidental no forma part dels acords comercials i pesquers entre la Unió Europea i el Marroc.
El Tribunal va reafirmar que el Sàhara Occidental té un estatus separat i diferenciat del Marroc, sobre el que el Marroc no té sobirania ni mandat d’administració, i que qualsevol acord comercial aplicable al territori requereix el consentiment del poble sahrauí, de conformitat amb el dret a l’autodeterminació.
A més, va concloure que les consultes realitzades per les institucions europees no podien considerar-se una expressió vàlida d’aquest consentiment, ja que no es van dirigir al conjunt del poble sahrauí, tenint en compte que una part significativa d’aquest viu fora del Sàhara Occidental, als campaments de població refugiada sahrauí de Tindouf (Algèria).
El Tribunal també va abordar la qüestió de l’etiquetatge dels productes agrícoles procedents del Sàhara Occidental, establint que aquests no poden etiquetar-se com a productes marroquins, ja que aquest fet podria induir a errors sobre el seu origen territorial.
D’aquesta manera, la sentència constitueix una de les decisions judicials més rellevants dels darrers anys en relació amb el conflicte del Sàhara Occidental, donat que reforça el principi d’autodeterminació del poble sahrauí i limita la possibilitat que la Unió Europea estableixi acords comercials aplicables al territori sense comptar amb el consentiment del poble sahrauí.